Pelayo! El senyal del rescat

 

Els últims dies ha aparegut una pluja de notícies relacionades amb l’anunci de l'actual gestor del trinquet de Pelayo, d'abandonar l'activitat després de l'estiu.

 

La reacció a aquest comunicat ha sigut espectacular. Des de diferents sectors de la societat: esportiu, polític, empresarial, urbanístic, etc., s'ha pres partit en la defensa d'una instal·lació centenària, que està considerada per la comunitat, un emblema de la pilota valenciana. La Catedral no pot desaparéixer! Aquesta proclamació ha sigut el punt en comú a partir del qual s'han llançat propostes, suggeriments, en definitiva, mesures que aconseguisquen la salvació d'un símbol de la societat valenciana.

 

 

 

Sembla que existeix un status quo bastant assentat o majoritari. Salvem Pelayo! Es difereix quant a la forma de fer-ho, però tots coincideixen a conservar aquest senyal d'identitat de la nostra cultura.

No obstant açò, a la meua manera de veure-ho, el rescat de Pelayo pot convertir-se en un símbol de la recuperació de la pilota professional. Un professionalisme que no passa pels seus millors moments. Després de la pèrdua de la televisió valenciana, dels patrocinis, entre altres aportats per la banca valenciana desapareguda (Bancaixa, CAM, etc.), de la crisi en general, el món de la pilota professional s’ha convertit en un espectacle en declivi que amb prou feina sobreviu gràcies a les institucions i als mecenes.

Potser salvar Pelayo puga significar començar el rescat a la pilota valenciana. Significa que les institucions, més sensibilitzades que en èpoques anteriors, lideren un canvi cap a la modernització de la seua estructura.

No pot mantenir-se una activitat professional si al trinquet solament acudeixen els aficionats de sempre. El dissabte passat vaig estar en Pelayo veient la final de ronda de la Copa Diputació entre Puxol II (la nova sensació de la pilota professional) i Nacho contra León, Javi i Monrabal, i tot lo més érem 120 persones, de les quals la meitat veníem de Vinalesa, seguint al nostre jugador local. L´espectacle fou fantàstic, però molt poca gent va poder gaudir d´ell.

Cal salvar Pelayo! és un deute amb la història d'un esport que ha perviscut amb nosaltres des de l´època de Ausiàs March, el segle d´or, i que ha acollit en la seua denominació el nostre toponímic, la “pilota valenciana”. Però si volem salvar-la hem de fer alguna cosa mes. Les conseqüències de la decadència ja les estem veient.

Caben noves idees, noves formes d'organitzar la competició, un nou estatus laboral dels pilotaris, millorar les instal·lacions i homogeneïtzar-les, en definitiva, dissenyar un producte que genere espectacle, que puga s

er d'interés per al conjunt de la societat, que puga ser una activitat econòmica, susceptible de difusió publicitaria, interessant per a la TV, els patrocinadors, etc.

Quí ho ha de fer? La resistència al canvi serà el pitjor enemic. Cal una implicació potent de les institucions per superar els entrebancs. No és sols qüestió de diners, subvencionant la pilota no farem més que allargar l´agonia, es qüestio de canviar de rumb, d´ensenyar a pescar, d´implicar-se tots en el canvi.

Potser Pelayo siga l'inici del rescat.